Andreu Bosch Rodoreda: l’ambaixador del català a Itàlia

Entrevista amb Andreu Bosch Rodoreda, professor associat del Departament de Filologia Catalana i professor de Lingüística descriptiva catalana a la Universitat de Barcelona. Parlem de la seva experiència al “Bel Paese”, de les petjades del català a Itàlia, concretament a la regió de Sardenya, i dels vincles entre ambdues llengües.

Vaig conèixer l’Andreu fa uns anys, durant un sopar organitzat per un amic en comú, qui sovint em parlava d’ell descrivint-me’l com un bon coneixedor de la llengua italiana, i a més a més professor de català i alcalde del poble on tots dos viuen.

La veritat és que la tarda del dia del sopar, vaig dedicar una bona estona a repassar mentalment els meus coneixements, poc més que bàsics (encara estic estudiant al CPNL), sobre la llengua catalana perquè no volia quedar malament davant de l’Andreu.

Tota classe de tensió, que bé coneixen les persones que estudien una llengua estrangera quan tenen l’oportunitat de portar-la a la pràctica en una situació de vida real amb un o més nadius, va desaparèixer res més asseure’m en la taula amb el meu interlocutor.

No tan sols vaig conèixer una persona culta i pròxima alhora (desgraciadament no sempre aquestes dues qualitats coexisteixen en una mateixa persona), que des del principi em va fer sentir còmode i em va entretenir explicant-me multitud de relats i vivències interessants amb la destresa d’un orador experimentat, sinó que, per la meva sorpresa, no va ser necessari que jo pronunciés ni una sola paraula en català: l’Andreu em va estar parlant, durant tot el sopar, en un italià impecable.

La seva professió el porta a manejar temes lingüístics des de fa temps, peró a més el seu coneixement de la llengua italiana sorgeix arran d’una concreta experiència de vida a Itàlia. M’agradaria que els lectors d’aquest blog també poguessin tenir l’oportunitat de conèixer a l’Andreu, la seva història, la relació tan bonica que té amb el meu país i la seva llengua.

Per això us deixo gaudir de la lectura d’aquesta entrevista en la qual l’Andreu ens parla de les petjades del català a Itàlia, concretament a la regió de Sardenya, i de la relació entre l’italià i el català, bons “veïns” (segons les seves pròpies paraules) a la “comunitat” de les llengües romàniques.

Abans de començar amb les preguntes, ens podries donar certa informació personal… Qui ets i a què et dediques, Andreu?

Nascut a Teià el 1964. Tinc 57 anys, doncs. Doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona l’any 2008 i em vaig llicenciar en Grau de Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona^[1]Amb la tesi La interferència dels parlars sards en el català de l’Alguer entre els segles XVII i XVIII. Estudi del lèxic a través dels registres de danys de la «Barracelleria” … Continue reading l’any 1998. Soc alcalde de Teià, des del 2015, però també ho vaig ser entre 2003 i 2009. Practico habitualment bicicleta de muntanya, especialment pel Parc de la Serralada Litoral, entre el Maresme i el Vallès Oriental; i soc boletaire. Casat i amb tres filles.

Des del curs 2000-2001, soc professor associat del Departament de Filologia Catalana. I des del 1990 soc professor agregat d’institut. A la Universitat de Barcelona, imparteixo Lingüística descriptiva catalana i classes al Màster de Formació de Professorat. He estat director de l’Àrea de Llengua i Universitats de l’Institut Ramon Llull entre 2009 i 2015.

Soc especialitzat en l’estudi del català de l’Alguer^[2]Autor del recull d’etnotextos Històries de l’Alguer, entre la marina i campanya (1996) i dels estudis Els noms de la fruita a l’Alguer. Edició dels registres … Continue reading. I també he curat diverses edicions de l’obra folklòrica de Jacint Verdaguer^[3]Entre les quals Rondalles (1992), Totes les rondalles (1995) i Què diuen els ocells, Proses i poesies (2003). i ha participat en el volum Prosa (2002) de Totes les obres. i l’edició de Jacint Barrera Los aucells de Teià i Masnou (2007), el primer llibre d’ornitologia moderna en català, de 1892.

He col·laborat en diverses revistes científiques de lingüística i filologia, com ara Estudis Romànics i Revista de Llengua i Dret, però també a Itàlia, al Bollettino dell’Atlante Linguistico Italiano i a Rassegna Iberistica (Universitat Ca’ Foscari de Venezia).

Parles l’italià molt bé i sé que has mantingut relació amb el meu país durant anys. Què vas fer concretament a Itàlia?

Cert. He estat professor a contracte de llengua i cultura catalanes a la Universitat de Sassari, del 1993 al 1996, i coordinador del Centre de Recursos Pedagògics «Maria Montessori» de l’Alguer. Després, entre 2009 i 2015, com a director de Llengua i Universitats de l’Institut Ramon Llull, he tingut relació institucional i acadèmica amb moltes universitats italianes (Sassari, Verona, Roma, Venezia, Trento, Torino, Napoli…), en les quals he fet conferències sobre el català, sobre la Xarxa Universitària d’Estudis Catalans a l’Exterior, sobre l’alguerès o català de l’Alguer.

També he col·laborat al llibre La nazione catalana. Storia, lingua, politica, costituzione nella prospettiva plurinazionale (Napoli, 2018), amb la contribució Il catalano lingua d’Europa. Dalla normazione al mondo digitale e internet.

Per a mi, l’italià és la meva llengua estrangera predilecta, la meva tercera llengua. M’encanta. El meu compte d’instagram és en italià. M’agrada Itàlia, Sardenya i l’Alguer, la meva segona pàtria. A més, a Teià estem agermanats amb el municipi de Massarosa, a la Toscana, a tocar de Lucca i Pisa, des de 2005.

Com ha nascut la idea d’aquest agermanament. Suposo que té a que a veure amb la teva passió per l’italià?

Tot va començar perquè Teià no estava agermanat amb cap municipi. I vam creure oportú acollir-nos a un possible agermanament amb recursos europeus que aleshores, cap a 2004, la Generalitat i la Unió Europea fomentaven. Jo aleshores era alcalde, i volia optar per Itàlia. A través de contactes d’un veí torinès que vivia a Teià, vam saber que Massarosa buscava un agermanament amb un municipi català de característiques semblants a les nostres: a prop de la mar, amb muntanya i parc natural, amb restes arqueològiques romanes, amb conreu de la vinya i flor i planta ornamental, etc.

Els vaig escriure en italià i tot va anar molt fluid: trobades institucionals amb l’alcalde d’aleshores (Fabrizio Larini) i agermanament oficial amb sessions plenàries a Massarosa i a Teià, entre 2004 i 2005. Quan vam signar l’agermanament a Massarosa, hi vam dur el Gegants de Teià, i es van passejar per la Cittadella del Carnevale de Viareggio i per l’agregat medieval de Gualdo (Massarosa). Les llengües de l’agermanament sempre han estat l’italià i el català! En això vaig fer molta pedagogia!

Podríem afirmar que hi ha zones d’Itàlia on es parla el català?

Només a la ciutat sarda de l’Alguer (Alghero, in italiano; S’Alighera, en sard). S’hi parla català des del 1354, després de la conquesta de Pere III el Cerimoniós, comte de Barcelona i rei d’Aragó. A la cort del Regne de Sardenya, a Càller (Cagliari, Casteddu) s’havia parlat en català; per això, encara hi queden cognoms com Canyelles (i variants) o Aimerich, a la capital.

Encara avui, hi ha uns 10.000 parlants d’alguerès, però la situació sociolingüística és preocupant i en retrocés, atès que el català ja no és la llengua dels minyons ni dels joves. Tot i que el català de l’Alguer és una de les llengües reconegudes per la llei regional de les minories lingüístiques de Sardenya (al costat del sard, del sasserès, el gal·lurès i el genovès de les illes del Sulcis), i també la llei estatal “Norme in materia di tutela delle minoranze linguistiche storiche”.

També cal esmentar què, com que la cort catalana es va traslladar a Nàpols (com va fer Alfons el Magnànim, que es va establir al Castel Nuovo), hi ha molts catalanismes en napolità: hi ha similituds fonètiques i lèxiques entre català i napolità.

Hi ha molta diferència entre l’alguerès, que suposo que es pot considerar un regionalisme, i el català com més o menys el coneixem avui en dia?

És una varietat dialectal oriental de la llengua catalana. Amb una combinació d’elements lèxics i morfològics arcaics i molta interferència del sard, especialment, amb una fonètica sarditzada. Per exemple, encara s’usa amb normalitat el verb eixir «sortir» o el verb parèixer «semblar», o mots de la pesca ben arrelats a la Costa Brava o a les Illes Balears, com el bogamarí «eriçó de mar», com en el parlar salat de Tossa de Mar o el menorquí.

Però hi ha interferències lèxiques, fonètiques i sintàctiques del sard^[4]Ho podreu comprovar a les Històries de l’Alguer, entre la marina i la campanya (1996), recull d’etnotextos que vaig escriure amb Susanna Sanna, neboda de Josep Sanna, autor del Diccionari … Continue reading. Per exemple, mala és “mara”, porta és “polta”, cabra és “craba”, pescador és “pescaró”, etc. En lloc de Ho has fet?,  es diu “Fet i l’has?”; les formes verbals com tenia és “teniva”, seria és “sigueriva”, no et preocupis és “No te preocupegis”, sentir és “entrende”, etc. I en alguerès, macu vol dir ‘ximple o boig’, no pas ‘bell’ o ‘bonic’, perquè és un sardisme. A l’agricultura i a la ramaderia hi ha molts sardismes. Per saludar, en alguerès es diu A mos veure i per felicitar un aniversari A cent anys! (A chent’annos, en sard).

Una curiositat del català és que el diccionari normatiu de la llengua catalana de l’IEC recull dos mots exclusivament algueresos: llumí, molt arrelat, que ve del sard (su) luminu (i de l’antic toscà), i fedal (pronunciat “faral”), que vol dir coetani.

Sempre he pensat que el català i l’italià són idiomes molt semblants. Fins i tot a vegades he tingut la impressió que tenen una semblança mes marcada respecte a altres llengües romàniques. Què en penses?

És cert. El català és una llengua romànica veïna amb el francès, l’occità i l’italià, i també respecte del sard; de fet, el sard i el napolità tenen molts catalanismes. Per a un catalanoparlant, aprendre italià és relativament fàcil, pel que fa al lèxic i a la sintaxi, sobretot. Recordo haver parlat de gastronomia italiana, sarda i catalana, i també de vins mediterranis, i dels aspectes que ens uneixen dins el congrés Lengua, literatura y gastronomía entre Italia y la península Ibérica a la Universitat de Santiago de Compostela^[5]Riqueza onomasiològica de las variedades de uva y de la fruta en Alguer entre los siglos XVII y XIX..

Crec que una altra semblança que tenen ambdues llengües té a veure amb l’opinió que algunes persones tenen sobre elles. Per exemple habitualment es creu que són idiomes que es parlen en llocs molt concrets i per això no val la pena gastar temps i recursos en aprendre-les (tret que algú tingui un interès filològic o vulgui mantenir relacions comercials amb els nostres països). Quines son les motivacions que donaries a una persona per a començar un camí d’aprenentatge d’aquests idiomes?

Llengües petites o mitjanes tenen també una cultura al darrere. I la llengua catalana, 12a llengua més parlada a la Unió Europea, té una literatura molt rica, des de l’època medieval a l’actualitat, i és la 8a llengua en traduccions a altres llengües^[6]Més informació a l’article de 2018 Il catalano lingua d’Europa. Dalla normazione al mondo digitale e ad internet (La Nazione catalana)..

Aprendre la llengua és la porta d’accés a la literatura i a la cultura en aquella llengua. I disposem d’eines online d’aprenentatge com el parla.cat. Si no, com s’explica que hi hagi unes 150 universitats a tot el món amb estudis de llengua, literatura i cultura catalanes, sobretot als EUA, Regne Unit, Alemanya, França i Itàlia, però també a països eslaus, com Hongria, Rússia, Croàcia, Sèrbia, Polònia… La cultura no està subordinada a la grandària de les llengües.